Joan Güell, 198 08028 Barcelona

Seminari

1. Fundació i primera epoca de funcionament

El Seminari Major de les Corts fou fundat per proporcionar als sacerdots diocesans un segur i confortable refugi 'en la seva ancianitat o en cas d'invalidesa per a l'exercici del ministeri sagrat. El doctor Pantaleó Montserrat i Navarro, Bisbe de Barcelona, deixa consignat en les seves disposicions testamentàries que els seus béns fossin destinats a la fundació d'aquesta obra assistencial.

Les obres de construcció de l'edifici van començar el 1875 i s'acabaren el 1877, inaugurades el dia 4 de juny, essent Bisbe de Barcelona el doctor Lluch.

A partir d'aquesta data la casa comença a acollir sacerdots. La sol·licitud d'ingrés era dirigida als administradors de l'obra, que ho eren els hereus de confiança del doctor Pantaleó Montserrat, els doctors Palau i Bauluz. Els mateixos escollien i nomenaven un sacerdot, que en representació seva havia de regir la casa. Tots els serveis eren realitzats per estudiants del Seminari Conciliar.

2. Cessió a la Mitra

Quedant com únics administradors el doctor Bauluz, Degà de la Seu Metropolitana de Saragossa, i el doctor Josep Morgades, Bisbe de Vic, no podent continuar administrant la institució decidiren fer-ne cessió a la Mitra, ocupada aleshores pel doctor Jaume Català i Alsina. L'escriptura de cessió atorgada pel doctor Jaume Serra i Jordi, Vicari General de Vic, en representació de l'Rvm. Sr. Josep Morgades i Gili, fou autoritzada pel notari de Barcelona, Miquel Martí i Beya, el dia 4 d'agost del 1887.

«La relatada Casa Asilo, con todas sus dependencias, agua y terreno anexo, se destinará perpetuamente a albergue y manutención de sacerdotes pobres o imposibilitados de la Diócesis de Barcelona, o de fuera de ella, si el Prelado Diocesano estimare que pueden colocarse y ser mantenidos decorosamente sin perjudicar a los de Barcelona. Si por cualquier motivo o disposición independiente de la voluntad del Prelado de esta Diócesis, el edificio, sus dependencias y terreno anexo no pudiesen, en todo o en parte, destinarse al mencionado objeto, o bien se ofreciere obstáculo a que el establecimiento dependiese directamente del Obispo de Barcelona, éste o, en su caso, el Vicario Capitular Sede Vacante podrá disponer del edificio con sus dependencias, agua y terreno anexo, como laica y privada persona, a favor del Seminario Conciliar de Barcelona, o de otra obra pía del Obispado, según su consideración.»

3. Constitució i nomenament de la junta administrativa. Estatuts reglaments. Canvi de nom. Reforma i ampliació de I'edifici

La primera providència del doctor Català després d'haver pres possessió de la institució, fou la de dotar-la d'una junta administrativa, constituïda per sacerdots, reservant-se ell la presidència d'honor i efectiva. Era constituida per un membre del Capítol catedral que actuava com a vicepresident, un rector de la ciutat de Barcelona, un catedràtic del Seminari, un beneficiat de la catedral i un altre sacerdot diocesà.

El doctor Català encarrega a la Junta la redacció d'uns reglaments i estatuts, que foren aprovats per ell el 23 d'agost del 1888. Fins aleshores l'obra era coneguda pel nom de «Asilo para sacerdotes pobres de la diócesis de Barcelona». Els nous estatuts la presenten com a «Seminario Mayor de sacerdotes retirados de la diócesis de Barcelona».

Fou l'any 1889 quan es realitzaren les obres de reforma i millorament de l'edifici. El dia 30 de gener del 1920 es concedeix el nomenament de prior del Seminari Major a favor de Mn. Josep Marti i Carbonell.

Una de les deficiències del Seminari Major la constituïa la impossibilitat d'atendre eficaçment als sacerdots malalts per manca d'un servei adequat. L'any 1923 s'acorda instal·lar-hi, previa la construcció d'una vivenda, una comunitat de religioses, per assumir totes les funcions de servei.

La manca de recursos económics de la institució per dur a terme el projecte de l'arquitecte senyor Puig Janer fa decidir a la Junta de posar-se en contacte amb una altra institució assistencial de més de tres segles d'existencia, i que havia acollit als sacerdots malalts: es tracta de l'Hospital de Sant Sever, destinat a assistir els sacerdots malalts físicament i mentalment. Així ho indicava la inscripció del frontispici situat al carrer de la Palla: Hospitalium sacerdotum infirmorum et mente captorum. La manca de condicions de l'hospital i la conseqüent oposició deIs sacerdots a ésser-hi internats eren les causes del seu funcionament migrat.

Amb l'aprovació del doctor Miralles, Bisbe de Barcelona, ambdues juntes escripturen un acord, que obliga la junta de Sant Sever a pagar la construcció de l'edifici per a les monges i el seu mobiliari, i la junta del Seminari Major es compromet a les despeses del seu funcionament, amb la condició d'acceptar els sacerdots malalts presentats per la junta de l'Hospital de Sant Sever, que col·laboraria económicament en la mesura de les seves possibilitats, fins que s'aconseguis vendre l'edifici del carrer de la Palla afectat per un projecte municipal d'urbanisme, invertint aquest import en les despeses de funcionament de la Clínica-Hospital, que havia de perpetuar el nom d'Hospital de Sant Sever.

Realitzada l'escriptura i obtingut el permís de la Santa Seu, entre diferents projectes de construcció s'escull el presentat per l'arquitecte senyor Josep María Coll i Massagué.

El dia 10 de gener del 1927 es posa la primera pedra, i s’acaben les obres de construcció, amb l'equipament indispensable, a finals del mateix any. El cost total fou de 250.000 pessetes. El dia 10 d'abril del 1928 s'instal·len les germanes Josefines de la Caritat, de Vic, al nou edificio

4. La junta del Montepío del Clero de Barcelona és encarregada de l'admínístració del Semínarí Major

Serioses dificultats económiques aconsellen la conveniència d'encarregar l'administració del Seminari Major de les Corts a la Junta del Montepío del Clero de Barcelona com una secció complementària de les d'invalidesa, malaltia i pensions per a la vellesa. Així ho decreta el senyor bisbe, doctor lrurita, el 19 de maig del 1931.

Reproduïm l'esmentat decret:

«Con el fin de unificar las obras benéficas establecidas en nuestra amada Diócesis a favor del Clero y existiendo bien organizado y en perfecto funcionamiento el Montepio, con sus secciones de invalidez, enfermedad y bonificaciones, y estando actualmente vacante el cargo de vicepresidente del Seminario Mayor para sacerdotes retirados, hemos creído conveniente confiar la administración de dicho establecimiento a la Junta del Montepío del Clero Barcelonés, como una sección complementaria del mismo.»

Segueixen unes disposicions d'estudi per part de la Junta del Montepío del Clero d'un nou Reglament de la lnstitució, de proposta de modificacions amb la condició de conservar la finalitat fundacional, normes per a l'ingrés deIs sacerdots i confirmació en el carrec del prior. Els nous estatuts i reglament foren aprovats el 16 de novembre del 1931.

La Junta del Montepio lloga la Clínica-Hospital als doctors Pi i Boguñá, començant el seu funcionament el dia 17 d'abril del 1932. l en el Seminari Major hi són acollits alguns sacerdots, especialment extradiocesans.

L'any 1957 el senyor arquebisbe, doctor Modrego, destina l'edifici del Seminari Major de les Corts a Convictori Sacerdotal de Sant Josep Oriol. Desapareixen aleshores també els serveis de la clínica del doctor Pi i Figueres. l a partir del 1966, una secció del Seminari per a cursos de Teologia és allotjada al Seminari Major de les Corts.

5. Iniciació de la nova residència sacerdotal: Fundació Sant Josep Oriol

La preocupació per les obres assistencials als ancians estimula una persona particularment relacionada amb el doctor Despujol a prendre en consideració totes les dificultats que aclaparaven la institució del Seminari Major i l'atenció als sacerdots vells. Informat el senyor arquebisbe, doctor Modrego, i acceptades les indicacions fetes per l'anònim protector, es redacten els estatuts d'erecció de la Fundació Sant Josep Oriol.

Es constitueix un patronat format pel doctor Despujol com a delegat del senyor arquebisbe, el doctor Isidre Gomà,en representació del Capítol, i el doctor Genís Arimon, president del Montepío del Clero de Barcelona. S'aixeca el nou edifici i dificultats de tipus fiscal provoquen la retirada del generós donant, i queden paralitzades les obres durant el mes de juliol del 1966.

El senyor arquebisbe, doctor Marcel González, vivament interessat en l'obra assistencial als sacerdots jubilats, promou la continuació i acabament de la nova residència. Les obres són subvencionades amb una important aportació económica del senyor arquebisbe, un préstec-hipoteca a la Caixa d'Estalvis i Montepio de Pietat. de Barcelona i altres acomptes de la Caixa Diocesana.

6. Finalitatde la Institució

La finalitat primordial de la nova institució és la de continuar, atenent als sacerdots que, per raó de l'edat o de la salut, ja s'han retirat de la seva responsabilitat pastoral.

Per a l'admissió deIs sacerdots que es trobin en aquestes condicions es tindran en compte per una banda els motius de l'edat, de necessitat, del servei prestat a la Diocesi, etc.; i d'altra banda, la vinculació que tinguin amb la Diòcesi de Barcelona (diocesans per origen, per incardinació, per l'apostolat exercit a la Diocesi).

També podran ingressar, si hi han habitacions disponibles, altres sacerdots en actiu, tenint en compte els criteris de servei i de vinculació a la Diocesi. No s'exclouen els sacerdots que per raó d'estudis han de residir a Barcelona; en aquest cas, els extradiocesans hauran de presentar una petició escrita del propi prelat demanant per residir a la casa.

La casa està distribuïda en una secció d'apartaments, per poder-hi residir el sacerdot amb la seva majordona o familiar, amb vida plenament independent; i una altra secció amb habitacions individuals, amb residencia a pensió completa.

El servei de menjador, a més deIs residents en habitacions individuals, també el podran utilitzar els que resideixin en apartament. Uns i altres hi seran també atesos si hi van amb parents o convidats seglars, com també altres sacerdots i religiosos, que estiguin de pas a Barcelona, adhuc també acompanyats de seglars.

Si hi ha habitacions disponibles també seran acollits a la casa els sacerdots transeünts, un dia o diversos dies, amb el servei de menjador que necessitin.

Les religioses Hospitalaries de la Santa Creu han acceptat l'atenció de tots els serveis de la Residencia Sacerdotal, i viuen ja a la casa destinada a la Comunitat.

7. Conclusió

Per concloure aquestes notes històriques em sembla interessant reproduir un fragment d'un escrit publicat en el Butlletí eclesiastic del 20 d'agost del 1887, que manifesta els desigs del senyor bisbe, doctor Català, respecte del Seminari Major.

«El señor Obispo desea que los sacerdotes miren con particular interés esta piadosa institución en beneficio y utilidad personal de los eclesiásticos. Seria, por tanto, muy del agrado de nuestro excelentísimo Prelado que todos los señores sacerdotes del Obispado consideraran como casa propia suya este establecimiento, lo visitasen y se familiarizasen con él, a fin que lo que hoyes un Asilo para sacerdotes impedidos y necesitados llegase a ser un establecimiento digno del Clero de la Diócesis de Barcelona.»

Al cap de vuitanta-un anys, la Casa-Asilo s'ha convertit en aquesta Residencia Sacerdotal Fundació Sant Josep Oriol, que avui s'inaugura.

Donem-ne gràcies a Déu.

 

Mn. Josep M. Vidal i Aunós

 

 

Dades històriques de la Residència St.Josep Oriol

 

INTRODUCCIÓ

Existia des del segle passat (XIX) a la Diòcesi de Barcelona l'anomenat Seminari Major de les Corts on s'acollien els sacerdots diocesans que per malaltia o vellesa i faltats de mitjans econòmics o de persones per atendre'ls, es trobaven en necessitat d'ajuda.

El seu origen neix del testament del bisbe de Barcelona, Dr. Pantaleó Montserrat, que en les seves disposicions testamentàries va deixar consignat que els seus béns fossin destinats a la fundació d'aquesta obra assistencial.

La construcció de l'edifici es comença l'any 1875 i s'acaba en la primavera del 1877. El dia 4 de juny fou inaugurat pel bisbe Joaquim Lluch. A partir d'aquella data, la casa comenya a acollír sacerdots.

La sol.licitud d'ingrés era dirigida als adminístradors de l'obra, que ho eren els hereus de confíança del bisbe Pantaleó Montserrat: el Dr.Palau i el Dr.Bauluz, als quals es va ajuntar el canonge penitencier, Dr . Morgades . Ells mateixos escollien i nomenaven un sacerdot que, en representació seva, regia la casa. Els serveis hi eren realitzats per seminaristes pobres.

En morir el Dr. Palau i en traslladar-se el Dr. Bauluz a Saragossa com a degà de la Seu metropolitana, pràcticament l'únic administrador fou el Dr. Morgades, que al cap de poc temps fou nomenat bisbe de Vic. Dificultats d'aquest amb el nou bisbe de Barcelona, el Dr.Jaume Català, decidiren de fer-ne cessió a la Mitra.

L' escriptura de cessíó atorgada pel Dr. Jaume Serra, vícarí general de Vic, en representació del Dr.Morgades, fou autoritzada pel notari de Barcelona, Miquel Martí i Beya, el día 4 d'agost de 1887. "L'esmentada casa-asil amb totes les seves dependències, aigua i terreny annex -afirma l'escriptura– es destinarà perpètuament a alberg i manutenció de sacerdots pobres o impossibilitats de la díòcesi de Barcelona, o fora d'ella, si el prelat diocesa ho considerés oportú, i ser mantinguts decorosament sense perjudicar els de Barcelona. si per qualsevol motiu o disposició independent de la voluntat del prelat d'aquesta diòcesi, l'edifici, les seves dependències i el terreny annex no poguessin, en tot o en part, destinar-se a l'esmentat objecte o bé hi hagués obstacle perquè  l'establiment depengués directament del bisbe de Barcelona, aquest, o en el seu cas, el Vicari capitular seu vacant, podrà disposar de l'edifíci amb les seves dependències, aigua, i terreny annex, com a persona laica i privada, a favor del Seminari Conciliar de Barcelona, o d'alguna altra obra pia del Bisbat, segons la seva consideració".

El Dr.Català volgué que la institució tingués una Junta administrativa constituïda per un membre del Capítol Catedral que actuava com a vicepresident, un rector de la ciutat de Barcelona, un catedràtic del Seminari, un beneficiat de la Catedral i un sacerdot diocesà. El Dr.Català encarrega a la Junta la redacció d'uns reglaments i estatuts que foren aprovats el dia 23 d'agost de 1888.

Fins aleshores l'obra era coneguda pel nom de "Asilo para sacerdotes pobres de la diócesis de Barcelona". Els nous estatuts la presenten com "Seminario Mayor de sacerdotes retirados de la Diócesis de Barcelona". Tenia amb tot més el caràcter de casa-asil que de residèencia, car no existia entre els preveres el modern i meritori concepte de jubilació, i pocs, a no ser per una vertadera necessitat, desitjaven retirar-se dels seus llocs de treball pastoral, que es tenien, abans del Concili Vaticà II, més com una prebenda que com un servei.

Al llarg dels anys es van fer millores com les reformes de l'edifici al 1889. Després d'altres priors, el gener del 1920, és nomenat per aquest càrrec Mn. Josep Martí, que ho sera més de quaranta anys. Al 1923 s'acorda instal·lar-hi, prèvia construcció d'una vivenda, una comunitat de religioses, per atendre eficaçment els sacerdots malalts i assumir totes les funcions del servei.

La manca de recursos econòmics per fer aquesta obra fa decidir la junta a posar-se en contacte amb una altra institució assistencial de més de tres segles d'existència, i que havia acollit els sacerdots malalts: es tracta de l'Hospital de Sant Sever. Amb l'aprovació del bisbe Dr.Miralles, ambdues juntes escripturen un acord, obligant-se la junta de Sant Sever a pagar la construcció de l'edifici per a les monges –a la vegada infermeria de la Casa– i el seu mobiliari; i la junta del Seminari Major comprometent-se a les despeses del seu funcionament, amb la condició d'acceptar els sacerdots malalts presentats per la Junta de l'Hospital de Sant Sever. El dia 10 de gener de 1927 es va posar la primera pedra i el 10 d'abril del 1928 s'hi instal·len les germanes Josefines de la Caritat, de Vic, al nou edifici, que seria el que, com a infermeria-clínica, perpetuaria el nom d'Hospital de Sant Sever. No hi ha dubte que durant aquests anys hi van haver molts actes exemplars de caritat cristiana i sacerdotal.

El 19 de maig de 1931, el bisbe Dr.Irurita va encarregar l'administració del Seminari Major de les Corts a la junta del Montepio del Clero de Barcelona, com una secció complementària de les d'invalidesa, malaltia i pensions per a la vellesa. I en foren aprovats els nous estatuts el dia 16 de novembre del mateix any.

La junta del Montepio va llogar la Clínica-Hospital als Drs. Pi i Boguñà, que començànt a funcionar el dia 17 d'abril de 1932, amb el nom de Clínica Pi-Figueres. Aquest servei va durar fins els anys cinquanta per la manca de sacerdots acollits i de gent que utilitzés els seus serveis. L'any 1957 l’arquebisbe Gregori Modrego va destinar l'edifici del Seminari Major de les Corts a Convictori Sacerdotal, per a acabats d’ordenar de preveres.

Els canvis de mentalitat sobre l'atenció que cal donar als ancians; el concepte de jubilació sancionat pel Concili Vaticà II i el pensament de justícia que exigeix oferir un lloc adequat per als sacerdots que havent treballat i gastat la seva vida en el ministeri sacerdotal desitgen un descans digne i acollidor, havien desfasat l'antic i benemèrit Seminari Major, i demanaven noves solucions. Ja el papa Pius XII, en la seva carta encíclica "Menti nostrae" lloava "de tot cor les disposicions que entre vosaltres (els bisbes) prengueu perque no falti als sacerdots allò que és necessari pel seu viure de cada dia, i que previngui pel futur amb institucions i organismes adequats, principalment en casos de malaltia, d' invalidesa i de vellesa". El concili Vaticà II (P.O. n. 21) ratifica aquest desig i demana que "hi hagi institucions diocesanes, inclús federades entre elles, o institucions establertes a la vegada per a més d'una diòcesis, o una associació fundada per tot el territori, perquè, amb el control de la jerarquia, es previngui suficientment tant l'anomenada prevenció i assistència sanitària, com la deguda sustentació deIs preveres que sofreixen malaltia, invalidesa o senectud".

Una relació personal del canonge Dr.Lluís de Despujol amb el Sr. Fèlix Llobet, va portar la possibilitat de donar una adequada solució al problema de transformar l'antic Seminari Major (casa-asil), en una moderna residència sacerdotal que, conservant els fins fonamentals de la donació, s'adaptés a les necessitats i mentalitat deIs nostres diese

El Dr.Despujol va explicar al Sr. Llobet, interessat en favor deIs sacerdots ancians, la realitat del que hi havia a les Corts, i les dificultats que havia sofert, i sofria la Institució. El Sr. Llobet es va oferir a prendre en consideració aquesta obra, però a condició que no depengués, en la seva vida administrativa, únicament de la Cúria, car desitjava que en el govern de la casa intervingués el Montepio del Clero com ja ho feia des deIs temps del Dr. Irurita.

Informat l’arquebisbe, Dr. Modrego, va voler reiteradament posar-se en contacte amb el Sr.Llobet, el qual no va voler-ho mai, mantenint-se en l'anonimat. Amb tot, per mitjà del Dr.Despujol va manifestar-li unes condicions que l'arquebisbe va acceptar: que erigida la Institució, en fos president el mateix Dr. Despujol, que hi tingués un lloc el Montepio del Clero, que hi fossin admesos els sacerdots oriunds de Calella de la Costa (del bisbat de Girona) d'on ell era fill, i que la construcció del nou edifici fos dirigida i controlada per ell mateix.

Tot seguit l’arquebisbe va encomanar la redacció deIs estatuts d'una Fundació al Dr. Ramon Malla, amb l'ajuda del Dr. Joan Noguera i del mateix Dr. Lluís de Despujol, que amb data del 14 de gener de 1965 els va aprovar. I va quedar constituïda la Fundació Sant Josep Oriol com un institut eclesiàstic no col·legiat, regulat segons el canon 1489 del C.D.C., amb règim econòmic i administratiu, "amb plenes facultats de decisió i execució”, que competía a un patronat format per tres membres: el president –designat lliurament pel prelat–, i dos vocals, un d'ells un canonge designat pel Capítol de Barcelona i acceptat pel bisbe, i un altre, el president "pro tempore" del Montepio del Clero de Barcelona. El primer Patronat estava format pel Dr. Lluís de Despujol com a Delegat de l’arquebisbe , el Dr. Isidre Gomà, en representació del Capítol, i el Dr. Genís Arimon, president del Montepio del Clero.

Erigida la fundació, el Sr. Llobet va ser autoritzat a elegir l'arquitecte i l'empresa constructora. El projecte de l'edifici va ser presentat a l’arquebisbe, Dr.Modrego, que el va aprovar. Era un edifici de baixos i tres pisos, posant-hi uns fonaments per a poder aixecar-hi en el futur, si es volgués, tres pisos més.

El nou edifici es construiria en l'espai ocupat per l'infermeria-clínica de l'antic Seminari Major de les Corts , que durant uns anys va ser a la vegada la clínica Pi-Figueres, del carrer del Remei, i pel terreny de l'horta que limitava amb el carrer de Joan Güell. L'antic edifici del Seminari Major havia estat destinat, l'any 1957, a Convictori Sacerdotal de Sant Josep Oriol, on  residien posteriorment els seminaristes en els anys de la construcció de la nova residència.

Amb l' anuencia del Sr. arquebisbe, Dr. Gregori Modrego, l' any 1965 van iniciar-se les obres de construcció del nou edifici, sota la plena responsabilitat personal i exclusiva del Sr.Llobet, segons testimoni del Dr.Despujol, a qui li tolerava una parcial intervenció, com amic i president del Patronat de la Fundació Sant Josep Oriol.

El mes de juliol del 1966, el Sr. Llobet, advertit pel seu agent de negocis, que la Fundació no estava reconeguda com a sotmesa al patronat de Beneficència Privada, i per ser aquesta situació jurídica contrària als interessos particulars del Sr. Llobet, que no podia rebre certificacions de donatius per part del patronat, va negar-se a lliurar més diners per a continuar les obres empreses. Havia lliurat un total de 11.913.907' 80 pessetes. Amb tot les obres van seguir fins l'octubre d'aquell mateix any, amb un dèficit de prop de cinc milions. Es calculava que es necessitarien uns deu milions més per a coronar l’obra i posar-la al servei de la seva finalitat.

El Sr. Llobet insistia en la negativa de lliurar més donatius a menys que la Fundació, reconeguda com un Institut benèfic privat pogués trametre-li els corresponents rebuts. Es varen fer més d'un intent per aconseguir aquest reconeixement, però sense aconseguir cap resultat, tot i canviant el nom de la Fundació –que es va proposar d'anomenar de Sant Pacià– i de redactar nous estatuts. Per al tra part l empresa constructora no solament havia paralitzat les obres, sinó que amenaçava d’embargament si no se li abonaven els deutes. El no trobar una solució adequada va anar dilatant la resolució del problema.

El dia 22 de febrer de 1966 fou nomenat arquebisbe-coadjutor de Barcelona, amb dret de successió I el Dr. Marcel González Martín; i el dia 7 de gener de 1967, acceptada la renúncia del bisbe Modrego, el Dr. González Martín passa a ser l'arquebisbe residencial. Aquest amb ganes d'acabar aquesta obra necessària per la diòcesi i sortir de la immobilització en què es trobava, va destinar 5.000.000 de pessetes que li havia lliurat un alt organisme de Madrid per a la seva lliure disposició per atendre alguna necessitat de l'arxidibcesi. A més, fets els tràmits corresponents i destriada la part construïda de la resta de la finca, fou acceptada una hipoteca de 10.000.000 de pessetes sobre ella, operació que es va realitzar el dia 1 de febrer de 1968, a nom de l'arquebisbat, amb la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. Aquesta solució va portar com a conseqüencia que es poguessin reprendre les obres i ser inaugurada la Residencia Sacerdotal el dia 18 de juny de 1968.