Mort de Mn. Francesc de Paula Vives

0
143

Morí a Barcelona el diumenge 10 d’abril de 2012. Els darrers 14 anys estava a la Residència Sacerdotal de Sant Josep Oriol. Va néixer el dia 1 d’agost de 1927 a Valls. Va fer els estudis amb la Congregació dels Fills de l’Immaculat Cor de Maria (Claretians): cursà les Humanitats a Cervera, els estudis de Filosofia a Solsona i els de Teologia a Valls. Fou ordenat prevere el dia 1 de maig de 1955 a la mateixa ciutat de Valls.

            El seu primer destí fou a Montevideo (Uruguai), on fou professor i vicari (1956-1958), capellà del col·legi de les Teresianes (1957-1958) i predicador i vicari a l’església del Cor de Maria (1959-1963).

L’any 1963 passà a Bogotà (Colòmbia),on fou professor i vicari al Voto Nacional, professor i vicari a l’església de la Sagrada Família, professor i rector de la parròquia de la Mare de Déu de Fàtima, durant set anys, i rector de l’Ave Maria, durant quatre anys. Durant els anys de la seva estada a Amèrica del Sud va dirigir missions populars i exercicis espirituals; es va dedicar a l’ensenyament i a l’educació cristiana i també va tenir cura de diverses capellanies hospitalàries. 

            L’any 1973 es va incardinar a la diòcesi de Barcelona per indicació del cardenal Narcís Jubany.  A la nostra diòcesi fou vicari de Sant Oleguer, de Barcelona (1986), rector de La Granada i de Santa Fe del Penedès (1987), adscrit a l’equip sacerdotal de les parròquies de Sant Oleguer i Sant Francesc de Sales (1988), vicari de Santa Maria de Gràcia (1991) i rector de la parròquia de Sant Esteve de Castellar del Vallès (1993 i fins a la seva jubilació l’any 2002).

La missa exequial en sufragi de la seva ànima es va celebrar el dijous 14d’abril de 2016, a les 11h, a capella de la Residència de Sant Josep Oriol. La va presidir el Sr. Bisbe auxiliar de la diòcesi, Mons. Sebastià Taltavull, que va concelebrar amb els preveres de la Residència i amb altres preveres de les parròquies a les que va servir Mn.Vives . Hi varen assistir els familiars del mossèn i un nombrós grup de les parròquies a les que exercir el seu ministeri, sobretot de la parròquia de Castellar del Vallès. A l’inici de la missa, Mn. Raventós, rector de la  Residència, va llegir una breu síntesi biogràfica de la vida del mossèn.

            Es varen proclamar aquestes lectures: Ac 8, 26-40; Salm 65; Jn 6,44-51, que el Sr. Bisbe comentà en l’homilia i va posar en relleu el do del sacerdoci com a font de la fraternitat entre els preveres. “A l’hora de pregar pel nostre germà Mn. Francesc ens sentim units en fraternitat a ell pel do del sacerdoci. Membre d’un mateix presbiteri i formant part d’aquesta família de la Residència Sacerdotal de Sant Josep Oriol, hem pogut conèixer el goig de tenir-lo entre nosaltres. Aquesta és l’expressió més genuïna del sacerdot: germà entre els germans per al servei del Senyor, un signe viu de l’amor de Déu en la seva entrega incondicional a l’Església per al bé de tots”.

            “Avui, contemplant Jesús mort i ressuscitat el volem tenir molt a prop nostre en aquesta Eucaristia. Per això ens unim a ell que es fa aliment, pa per a tots, perquè experimentem qui ens estima i ens orienta a viure la plenitud de l’amor de Déu per sempre. Ho sabem bé perquè ens hi ha dit el mateix Jesús: ‘Jo sóc el Pa que dóna la vida. Jo sóc el pa viu baixat del cel. Qui menja aquest pa viurà per sempre. Més encara: el pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món’. El Senyor ho promet. El Senyor ho farà. Al mateix temps que hi confiem el nostre germà Mn. Francesc, confiem-hi també totalment nosaltres!”.

Al final de la missa, el Sr. Bisbe va llegir un escrit del mossènque era com un testament espiritual en el que reafirmava la seva fe en Crist i en la vida eterna, agraïa l’educació cristiana rebuda dels seus pares i explicava les raons de deixar el su cos a la ciència, fet al que donava un sentit d’agraïment per l’amor gratuït de Déu i també un sentit penitencial, tot demanant perdó pels seus pecats i confiant en el do de la vida eterna.

Mn. Joaquim Vives va dedicar al mossèn aquesta poesia que, juntament amb elVirolai, fou cantada al final de la missa exequial:

Tot just nat, quin petó i abraçada
dels teus pares i el poble de Valls,
que brandà, ple de goig, ses campanes,
aquell jorn en què et van batejar.

Vares créixer amb gran fe i esperança
i la crida de Déu et vingué,
et vas dar d’una sola vegada
com ho feu sant Antoni Claret.

I ben lluny, al germans et donares,
a Uruguai, Bogotà per vint anys,
confessant, predicant, fent les classes,
ple de fe, amb enginy, sens decans.

Ja aquí vas seguir i com t’estimen:
Gràcia, sant Oleguer i Castellar
i els companys d’eixa llar de fe i vida,
que sospiren pel cel on tu estàs.